26 de juny 2026

Les feministes solem dir que quan el feminisme no incomoda, és propaganda, màrqueting. Aquesta consigna neix perquè el capitalisme s’ha anat apropiant de pràcticament totes les reivindicacions col·lectives de les darreres dècades per buidar-les de contingut, despolititzar-les i convertir-les en una festa (que justament sempre va lligada a comprar i gastar).

És d’aquesta estratègia per desactivar les lluites comunes d’on surten conceptes com el “purplewashing” (fer veure que som feministes), “greenwashing” (fer veure que som ecologistes) o “pinkwashing” (fer veure que estam a favor dels drets LGTBI).

Amb aquesta tècnica, grans empreses amigues del capitalisme que dia sí, dia també contribueixen a la vulneració dels drets laborals, a la precarització de la classe treballadora i a la destrucció del medi ambient netegen la seva imatge corporativa i queden com les més modernes i enrotllades.

Amb els anys, aquesta dedicació de les grans empreses ha tengut èxit i ha contribuït a buidar de contingut aquestes lluites comunitàries. Fins i tot el missatge que tot s’ha de convertir en una celebració festiva ha permeat fins a les institucions governades per la dreta, la majoria de les quals se pleguen a aquest plantejament fàcil, bo de dur, que no genera confrontació ni tensió.

Un bon exemple el tenim a Sóller: és habitual que la diada de l’orgull es redueixi a gestos efímers i celebracions, sense que hi hagi ni una sola menció al col·lectiu LGTBIQ+, ni a l’homofòbia, ni a la transfòbia.

Però no podem oblidar que el 8 de març, l’1 de maig, el 28 de juny o el 25 de novembre són dies que serveixen per recordar i reivindicar les lluites de tantes i tantes persones que han patit i patim, encara avui, assenyalament, qüestionament dels nostres drets, amenaces o violència pel fet de ser dones, gais, lesbianes, persones trans o simplement, classe treballadora.

Els nostres drets, que s’han aconseguit a base de renúncies, sacrificis i de la repressió de moltíssimes persones, no es poden abandonar. I no es poden únicament celebrar. S’han de defensar amb dents i ungles, cada dia i en cada moment. Sense por, amb seguretat i sabent que darrere la nostra veu individual hi tenim la força col·lectiva de tanta gent.

Donem-nos la mà, fem pinya i assenyalem amb determinació i sense manies aquells que de forma encoberta o directa qüestionen els drets humans. Plantem cara, incomodem i convertim de nou la festa en reivindicació col·lectiva. Per nosaltres, pels que ens han precedit en la lluita i pels que encara han de venir.