8 de maig 2026

Fa poc més d’un mes, un grup de d’intel·lectuals progressistes de Mallorca, varen publicar un article conjunt, clamant per “el canvi imprescindible del model productiu” a les nostres Illes.

És una necessitat que tothom veu, però qui actua. A les Administracions els fa por posar-s’hi, alhora que els sectors empresarials i financers fan tot el possible per retardar el canvi de model productiu que necessitam mentre, any rere any, augmenten els beneficis.

Mentre ningú acuta, el repte és per als que vivim aquí: per a les petites empreses, per a les persones treballadores i per a les pensionistes, i per aquelles amb risc d’exclusió social. Mentres uns s’enriqueixen, són les camberes o les pensionistes les que malvivim i patim els inconvenients del model econòmic de «sol i platja», que es limita al sector de la construcció i del turisme. Ens trobam amb una illa sobrepoblada, una sobrconstrucció dels nostres camps i amb la pèrdua d’identitat on la nostra llengua ha quedat minoritzada.

El nostre territori suporta una gran pressió humana, tant pel turisme massiu com la mà d’obra cridada per l’activitat econòmica o els immigrants que s’autodenominen «expats» i compren la nostra terra. Aquesta sobrepoblació implica un encariment del nivell de vida, especialment de l’habitatge, mal d’enfrontar per les estudiants, treballadores o persones que viuen d’ajudes; també implica la saturació insuportable dels nostres serveis públics i infraestructures. La pressió humana, implica, una greu pèrdua dels nostres sectors productius alternatius, o dels talents personals que tenguem i que no estiguin connectats amb construcció/turisme, a més de implicar la pèrdua de la nostra identitat. Perdre la cultura i uns serveis públics útils són valors de difícil recuperació.

Aquest és el repte al que, com a poble de Sóller i com a Administracions Públiques, hem d’enfrontar. No tanquem el ulls.

No hi ha receptes màgiques davant aquest laberint que ens duu al colapse d’un territori limitat, amb recursos ja sobreexplotats, però el decreixement que ha de venir serà més favorable per a tothom si és planificat i organitzat. Si totes entenem que seria precís promoure polítiques econòmiques que, sense rebutjar el turisme ni la construcció (necessària i rehabilitadora), afavoreixin alternatives com el sector primari, la industria cultural, les noves tecnologies, l’economia de les cures,… podríem anar sortint del laberint en el qual ens em endinsat, com els caragols morint a foc lent.

Des de Més per Sóller ens adherim a la filosofia explicitada en aquest article, perquè voldríem per a la nostra comunitat benestar, no només econòmic, sinó també d’habitatge assequible, de transport útil, d’un futur pels nostres fills i filles amb més riquesa i diversitat d’oportunitas sociolaborals que l’actual i es mantengui la nostra llengua com a columna vertebradora de al cohesió social. També som conscients que això implicarà consensos social i polítics per poder prendre decisions difícils:

De veritat pensam que no podem viure sense oferir els habitatges «buits» a un model turístic que sabem que ens ofega?

De veritat ens creim que l’esforç que dedicam a la promoció turística no el podríem dedicar al producte local i no tendriem una comunitat més forta i una economia més sòlida i repartida entre nosaltres?

De veritat pensam que no tendriem més llocs de feina i uns espais públics dels que sentir-nos més orgulloses si el què dedicam a ampliar carreteres o aeroport, no el dedicassim a netejar torrents o camins públics?

Noltros pensam que sí, serà possible sortir del laberint.